Rioja alavesa

Cada época del año abre un mundo diferente en el paisaje de las viñas, la desnudez del invierno, la exhuberancia verde de la primavera, el fruto en verano y, sin duda, la explosión de colores en otoño. Con esta expectativa en mente, y el deseo de acertar en las fechas y el clima, aliados necesarios para disfrutar del espectáculo, pusimos rumbo a la Rioja alavesa, a disfrutar de ese ocio que hoy damos en llamar enoturismo.

El color del otoño en las viñas

Elciego
Bodegas Marqués de Riscal - Ciudad del vino-

El edificio del hotel es obra de Frank O. Gerhy, autor del Museo Guggenheim de Bilbao, la Casa Danzante de Praga o el Centro Stata del Instituto Tecnológico de Massachusetts en Boston entre otros emblemáticos edificios. Creo que ha cubierto tres objetivos: ha creado una obra de arte, la ha integrado en el entorno y le ha dado la funcionalidad necesaria.

La última vez que estuvimos por aquí estaba en construcción, un dibujo en el cielo de vigas y  alambres. Así que en esta ocasión, para disfrutarlo bien por dentro y por fuera, decidimos hacer un alto y comer en uno de sus resaturantes. Elegimos el  Bistró 1860, que cuenta con el asesoramiento gastronómico de Francis Paniego (del Hotel Echaurren de Ezcaray, y recién galardonado con el Premio nacional de gastronomia).

En la cocina buen producto y buena elaboración, me decanto por la tradición: patatas a la riojana (con su guindilla en vinagre), albóndigas de la abuela y tabla de quesos españoles con membrillo de postre. Mi costilla es más moderna y prueba unos pimientos de cristal con patatas y huevo poché, y una corvina francamente deliciosa. El vino por supuesto de "la casa", un Marqués de Riscal reserva 2007.

Bien comidos, y moderadamente bebidos, paseamos por la finca, admiramos el edificio y el entorno desde diversos puntos de vista y el resultado nos gusta. Integrado en el paisaje de viñas y bodegas, no solo no desentona, si no que emerge como un icono que une pasado y futuro.

Elciego

Dejamos atrás la bodega, con alguna botella de recuerdo, y subimos hacia la villa, casi desierta a esta hora de la tarde y callejeamos sin rumbo por la zona del conjunto monumental.

                                                                                                                                                                   

Blasones y escudos de armas de pasadas glorias , ocupan las fachadas de casonas y palacios con su mensaje de poder, nombre o dinero. 

La costumbre de colocar flores de cardo secas en los dinteles de las puertas está bastante extendida en el País Vasco y en toda la zona pirenaica.

Estos cardos secos (eguzkilore), cuya forma nos recuerda a un sol en llamas,  se colocaban para impedir que las brujas pudieran penetrar durante la noche en el interior del caserío y así impedir que hicieran el “begizko” o mal de ojo.

Bastante bien conservada la villa merece un paseo.

Tarde de sol y nubarrones, de esas que presagian tormenta, pudimos observar embobados como criaturas un impresionante arcoiris doble, recortado sobre el cielo, surgiendo de la Sierra de Cantabria.

Elvillar
Dolmen: la Chabola de la Hechicera

En las afueras de Elvillar, rodeado de viñas, encontramos el Dolmen de la Chabola de La Hechicera, uno de los más importantes de Euskadi, por tamaño y conservación. Su construcción se situa en el tercer milenio antes de Cristo. Es un sepulcro de corredor, formado por una camara poligonal de grandes losas de arenisca, cubierta por una sola losa de gran tamaño. La estructura estaba cubierta por un túmulo, mezcla de tierra y piedras. Fue descubierto en 1935, encontrándose en las excavaciones restos humanos y numerosos objetos de diferentes épocas.

Llegamos al atadecer, con una luz y un cielo especial, que le daban un halo mágico a las piedras, como bañadas en oro y fuego. La verdad es que estos monumentos tienen una fuerza que impresiona, aunque también podría ser sugestión. En todo caso merece la pena el paseo.

En el regreso el sol poniente aún muda los colores de las viñas y el horizonte.

Laguardia
Bodegas Ysios

Ya es otro día, las nubes han crecido y la llovizna es intermitente. La atmósfera brumosa y la luz tamizada nos da otra visión de los campos y de la arquitectura, que es la excusa para poner rumbo a Laguardia y visitar esta bodega, Ysios, que elabora unos vinos excelentes. Encuentro explicación al nombre en su propia web: El nombre de Ysios evoca el mito de la Gran Diosa madre, Isis, protectora de la naturaleza, que velaba por el éxito del proceso de transformación de la uva en vino y quien, por la fuerza del amor, devolvió la vida a su esposo asesinado, Osiris, rey de Egipto adorado por enseñar a su pueblo a cultivar los campos.

La bodega es obra de Santiago Calatrava, el laureado y polémico arquitecto valenciano (Ciudad de las Artes y las Ciencias de Valencia, Auditorio de Tenerife, el Turning Torso de Malmö (Suecia) y una larga colección de puentes repartidos por todo el mundo).

También en este caso la obra, de porte escultórico, se integra bien en el entorno, rodeada de viñedos y a los pies de la Sierra de Cantabria. Sus formas y materiales, madera y aluminio natural, nos recuerdan a las barricas, efecto visual que consigue con el reflejo en los estanques que la rodean (aunque hoy, la verdad, reflejan poco).

Ha sido una experiencia interesante explorar más de cerca este fenómeno que viene conociéndose como bodegas de autor, y que al parecer es una buena estrategia para atraer más visitantes, y hacer del enoturismo un eje clave del negocio del vino.

Tampoco es que sea una innovación, en el siglo pasado se levantaron en Catalunya muchos cellers (bodegas) modernistas, conocidos como las "catedrales del vino", obras de arquitectos como Puig i Cadafalch, César Martinell, Domènech i Roura, incluso alguno atribuido a Antoni Gaudí (Celler Güell).

De las modernas dejamos para otra ocasión López de Heredia (Zaha Hadid) y Viña Real (Mazières) en La Rioja y Bodegas Portia (Norman Foster), Protos (Richard Rogers) y Grupo Chivite (Rafael Moneo) en Ribera de Duero.

Seguimos en ruta,  Vitoria nos espera.

Priorat

Havíem de programar una "Estança entre vinyes", d'aquestes que s'han posat de moda per regalar o regalar-se, i vem escollir el Priorat, atrets pel seus vins i els seus paisatges per descobrir. El pla era molt senzill: menjar, beure i passejar.  Així que a fer-li cas a Maria (la noia del GPS) i cap al nostre destí... 

Escaladei

Comencem per l'origen, la Cartoixa d'Escaladei.

El primer que et rep és el silenci (potser és molt d'hora i no hi ha gent), el color rogenc de la terra i la pedra, les runes i el seu misteri, la decadència d'allò que cau i ningú atura... Tot plegat fa el lloc evocador i romàntic ( des de la vessant purament estètica, no penseu coses rares).

Sovint aquestes sortides et donen l'oportunitat d'interessar-te per allò que veus i fins i tot aprendre coses noves; comparteixo amb vosaltres algunes d'aquestes.


La cartoixa es va fundar al segle XII, responen a la necessitat de repoblar el territori després de la reconquesta, motiu pel que els reis catalans van atorgar terrenys i privilegis. L'ordre cartoixana havia nascut un segle abans a Grenoble, de la mà de Sant Bru, i d'aquí van arribar els primers monjos (es veu que a aquests europeus ja els hi agradava el nostre clima).

El prestigi i la protecció reial van fer que la cartoixa anés prosperant i creixent, arribant a tenir tres claustres i trenta cel.les. Els diferents estils arquitectònics, iniciats amb romànic i gòtic, es van anar superposant amb les ampliacions successives, fins que una important reforma, finalitzada al segle XVIII, li va donar un caire classicista i barroc.

Tot va acabar l'any 1835, amb la famosa desamortització de Mendizábal que va suposar l'expropiació dels seu bens. La cartoixa fou saquejada i incendiada, iniciant el procés de destrucció, abandó i degradació del conjunt. No va ser fins l'any 1989 que va ser cedida a la Generalitat de Catalunya, iniciant aquesta les tasques de restauració. Val a dir que queda molta feina per fer.

Els cartoixans són monjos dedicats a l'oració en solitud i silenci. Fan vots de pobresa, castedat, obediència i silenci, i viuen amb austeritat. Tot i que, gràcies a la reconstrucció d'una "cel.la", això es podria discutir. Aquesta cel.la és més aviat un "adossat", i li calculo uns cents metres quadrats construïts. Consta d'un rebedor que l'aïlla del claustre, un ampli distribuïdor al que donen totes les estances i on hi ha una imatge de la Mare de Déu i un reclinatori, el cubiculum, amplia sala amb llar de foc, dormitori i menjador, un oratori-estudi, un lavabo (no arriba a bany), un porxo que dóna al jardí privat, una llenyera, un taller per treballs manuals (normalment de fusteria), al pis de dalt les golfes, i per finalitzar l'equipament un hort. Ubicades al voltant del claustre, una al costat de l'altra, mantenien l' intimitat amb tanques.

Els monjos podien ingressar a la cartoixa com a pares o com a germans. Els pares són sacerdots i viuen a les cel.les dedicats a l'oració i la contemplació, la lectura i el treball manual. Els germans dediquen sis hores al manteniment dels serveis del monestir fora de les cel.les. Una tercera categoria, els germans donats, que no han fet vots es dediquen especialment a les tasques externes del  monestir.

Els cartoixans van introduir el conreu de la vinya i l'elaboració de vi a la comarca, que a més d'aquest regal diví, els hi deu els seu propi nom: Priorat era el territori on tenia jurisdicció el prior, màxima autoritat de la cartoixa.

Siurana

Petit nucli urbà últimament molt popular degut als turismes enològic i neorural que busquen llocs singulars i als escaladors i excursionistes que s'apropen a les seves partes verticals i els seus senders. Situada a dalt d'un núvol, domina des de la seva altura un gran territori: la vall i el pantà del riu Siurana, la serra de la Gritella, el Gallicant, la serra de Prades, Cornudella de Montsant, Poboleda, ...

I com no podria se d'altra manera, molts pobles s'han mostrat interessats a instal.lar-se per vigilar i defensar els voltants.

A l'entrada trobem les restes del castell sarraí, datat al segle IX. Durant casi tres-cents anys els àrabs van dominar des d'aquí un extens territori, de fet Siurana va ser l'última taifa de Catalunya conquerida pels cristians.

Com que en aquella època no existia la tele (quina sort) i els diaris encara estaven per inventar, explicaven llegendes. I una de les més conegudes és la de la reina mora. Per no avorrir-vos us faré una sinopsis: 

La seva situació  i la fortalesa feien Siurana inexpugnable, els cristians portaven temps en el intent sense resultats, així que van recórrer al "plan B", buscar algú de dintre que et faci un cop de mà. Sempre hi han voluntaris per a aquest paper, i aquí diuen que va ser un jueu a canvi de respectar els bens de la seva comunitat. Així que van entrar d'amagatotis i la van liar, per cert sembla ser que el traïdor no va cobrar. Confiats a la força del castell, els moros estaven de festa, inclosa la princessa Abd-el-Azia, filla del governant de Siurana, famosa per la seva bellesa. Quan es va adonar de la derrota, i per evitar ser apressada, va fugir a cavall i el va dirigir cap un penya-segat amb la intenció de llançar-se al buit. Hi han dues versions sobre la col.laboració del noble animal en tant heroic final, la oficial diu que va ser tan fort l'impuls que va agafar pel salt, que va quedar marcada a la  pedra la forma de la ferradura. L'altra versió no és tan poètica, però sembla més real, el cavall al veure el final que l'esperava va intentar frenar a la desesperada deixant la marca a la roca. Escolliu la que més us agradi, però el cert és que tots dos van caure. Quan es va recuperar el cos de la princesa el van traslladar a Siurana, però no el van poder enterrar a l'antiga mesquita perquè ara ja era una església cristiana, ni en el cementiri pels mateixos motius, i acaba la llegenda dient que va descansar a una sepultura exterior annexa al mur de l'església, que encara avui dia es conserva (buit, això si).

Com a contrapunt a les runes del castell s'aixeca l'església de Santa Maria, d'estil romànic i datada al segle XII, perfectament conservada i amb una notable porta lateral.

El poble, petit i amb carrers estrets i empedrats, arquitectura rural de muntanya, és també conegut perquè acull la DOP Siurana que reconeix un extraordinari oli d'oliva, que complementa l'oferta de vins de la comarca.

                 


Fa un dia clar i assolellat i les vistes són increibles. Malgrat tot les dures condicions del clima de muntanya són presents: un grapat de peixos de colors intenten mantenir-se vius en una bassa d'aigua amb la superfície gelada.

Aprofitem per dinar al restaurant Els Tallers, de l'hotel rural La Siuranella. Amb el doble objectiu de recordar-ho quan la memòria sigui pitjor del que ja és ara, i per donar-vos enveja, recullo el menú degustació que ens vam cruspir:

     Pedrers de bou amb carxofes saltades i parmentier fumada    
     Turbot amb pastís de tubèrculs i salsa de brou de bou
     Llom de cérvol amb truita de camagrocs i velouté de foie
     Fals flam de carabassa amb ganaché de xocolata i teula de llavors
I tot això acompanyat d'un Mas de les Moreres 2008, del celler Cingles Blaus, DO Montsant.


Fem una última passejada per afavorir la digestió i fer algunes fotos que han quedat pendents del matí i deixem darrera Siurana.
  

Torroja del Priorat

La propera parada és a Torroja del Priorat, on dormirem a l'hotel Abadia. Situat al centre del poble, on circular i aparcar és tota una aventura, un cop superada fem el check-in que diuen els anglesos,  descarreguem i sortim a donar un tomb. Cases de pedra, carrers empinats, una plaça amb església, uns nens jugant, un bar típic amb els seus parroquians tòpics, uns turistes despistats, s'ha acabat el poble, fa estona que s'ha posat el sol i comença a fer rasca, mitja volta i a sopar. 

Donat que encara ens recordem del banquet del migdia, pensem en un plat lleuger i trobem a la carta una "Truita amb suc", típica d'aquesta zona, així que en demanem. Resulta ser una truita d'espinacs, altres verdures i mongetes seques, d'un gruix important, amb una salsa de la família dels romescos amb vi blanc. Jutgeu  vosaltres mateixos si el plat era lleuger...

Entre vinyes i copes

Agafem forces amb un bon esmorzar i enfilem, seguint una drecera que ens recomanen a l'hotel, cap a Poboleda, que en línia recta està a tocar, però que les corbes de la carretera situen una mica més lluny. En arribar fem un cafetó en un bar on hi ha una concentració de motards prenent esmorzars de forquilla. Els mirem amb enveja, però ja hem fet per la vida, així que continuem cap el nostre destí seguint els cartells estratègicament situats al llar de quasi tres quilòmetres de pista forestal, que a trossos sembla un decorat per a l'Indiana Jones.

Al final arribem puntuals al Mas Sinén, seu del celler Burgos-Porta. És una petita masia de pedra que data del segle XVII, restaurada recentment per acollir la producció de vi del celler. L'envolten, com en un amfiteatre, vinyes disposades en terrasses i costers, modalitats donades pel relleu muntanyós de la zona. 

Ens reben Salvador Burgos i Conxita Porta, o sigui que ja sabeu de qui és el celler. Formen un petit grup i quan hi som tots comença la funció. El Salvador és un home apassionat, que viu, gaudeix i transmet la seva feina, posant en valor el treball ben fet i l'esforç com a claus per aconseguir allò que vols, en línia amb la "filosofia Guardiola" tan de moda últimament. El primer que fem és passejar per la vinya i conèixer l'origen del raïm i el procés de la planta de verema a verema. Sobte el terreny (això que els francesos diuen terroir), una mena de pedra picada anomenada llicorella i que és una pissarra típica d'aquestes muntanyes. Això, juntament amb l'altitud, el microclima i la garreperia del cel en termes de pluja, dóna la matèria primera que convenientment treballada es transforma en uns vins excel.lents.

Quan veus la pendent dels costers, t'expliquen les feines de manteniment i la productivitat de la planta, comences a entendre una part del preu de venda, però malgrat tot continuo pensant que els vins del Priorat són cars en general.

Utilitzen tècniques de cultiu ecològic i principis de la biodinàmica, com per exemple la influença de la lluna al llarg de tot el procés. Si és capaç de governar les marees, potser també ho pot fer amb  els vins.

Salvador ens explica com canvia el paisatge amb el pas de les estacions, de fet que, en broma, convenim que s'ha de venir un cop cada dos / tres mesos per fer-se una idea complerta.

Aquest celler és de la DO Priorat, però a la comarca hi ha també la DO Montsant, per tant li pregunto quins són millors. Es mulla pels Priorat, però amb respecte pels Montsant, que encara tenen molt recorregut.

Coneguda la vinya, entrem al celler. Instal.lacions modernes i funcionals, netes. El més interessant d'aquesta part és el primer tast, vi en formació d'un dels tancs d'acer. El primer glop et deixa la boca com a una "spontex", però els que entenen (jeje) diuen que ja apunta maneres; el segon passa una mica millor, però encara li queda per arribar a taula. 




Acabem el recorregut a la sala de botes de roure, des d'on pugem a les golfes del mas, on fem el tast d'alguns dels seus vins (tots ecològics), concretament Mas Sinén 2006 i 2007, i Mas Sinén Costers 2007.

Explicacions detallades i el ritual d'observar colors, olorar i tastar amb concentració i calma. Com sempre, jo puc dir si m'agrada o no, en aquests cas molt, però no els hi trobo la fruita vermella ni els balsàmics, deu ser que no estic prou entrenat. Passem una bona estona i ... ostres!, portem tres hores i quasi no ens hem adonat. Comprem unes ampolles per continuar fent pràctiques al sofà de casa i hora de dinar. 

Falset

Salvats els pocs quilòmetres que separen Poboleda i Falset, això si amb la seva quota de corbes, i amb molta gana després del matí de camp, vinyes i vi, ens dirigim a l'última etapa de la ruta: el Celler de l'Àspic, restaurant força recomanat per tots aquells que l'han tastat.
Una extensa i seleccionada carta de vins, amb moltes referències del Priorat i Montsant, els de "casa". La cuina exquisida, senzilla, sense gran complicacions, amb bons productes de la zona, doncs estan adherits al menjar "slow food" (Km. 0).
Amb la mateixa intenció de recordar i fotre, deixo constància dels plats:
     Ous trufats i fregits amb sobrassada i patates de Prades
     Canelons de rostit gratinats amb beixamel i trufa dels Ports
     Calamars saltejats amb calçots i carxofes del "Papió"
     Bacallà amb espinacs dels "Crusells", fesols i alls de Belltall
     Mató de cabra eco amb gelée de mel de romaní
I seguint el consell de Toni Bru, xef, sommelier i alma mater de la casa, ho acompanyem amb un Lo Givot 2007, de Celler del Pont (La Vilella Baixa), DO Priorat, una molt bona elecció.

Acabat l'àpat un últim passeig per Falset, desert en aquestes hores de sobretaula.
Crec que el pla inicial, menjar, beure i passejar ha estat un èxit, així que tornem a casa satisfets. Salut!

Món Sant Benet

14 de gener de 2012, dissabte, 9 hores, “carretera y manta” rumb al Bages. Mai millor dit lo de “manta”, perquè en reben quatre graus sota zero i la gebrada insisteix a acompanyar-nos bona part del matí.

L’objectiu és el complex cultural de Sant Benet, situat entre Sant Fruitós de Bages i Navarcles, i que integra art, ciència i gastronomia. Concretant: un monestir romànic molt bufó, annexes modernistes - fou propietat de la família del pintor Ramon Casas (el de la bicicleta dels Quatre Gats) – hotel i tres restaurants (un d’ells, L’Angle, amb estrella Michelin), i com a guinda la Fundació Alícia (Alimentació i ciència). Tot rodejat d’un entorn natural de boscos i prats. Tenim visites guiades al monestir romànic i la Fundació Alícia, i taula reservada a La Fonda de Sant Benet, així que recollim les entrades a recepció, ens fotem un talladet al cos per entonar-nos i enfilem cap amunt a l’església intentant entrar en calor.
Desprès d’una curta, però “inmisericorde” espera al ras, entrem en el recinte i oh! meravelles de la tècnica, i de la pasta de l’obra social d’una caixa d’estalvis, ens rep una acollidora calefacció!

El monestir està molt bé restaurat, i acumula restes romàniques, gòtiques, barroques i modernistes, testimonis de la molta gent que per aquí ha passat. Durant la visita projecten varis audiovisuals, curtets (uf!), entretinguts i algun fins i tot espectacular, amb imatges en 3D. El claustre, com de costum, és una de les zones més acollidores, i aquest té un encant especial, i una errada de disseny: no té calefacció! La part modernista la deixem per a millor ocasió, així no ens empatxem i tenim excusa per a tornar un altre cop. Són les dotze, migdia, i la Fundació Alícia ens espera.

ALI-mentació i cièn-CIA, segon expliquen a la seva pàgina web, i “personalmente en persona”, és un centre de recerca dedicat a la innovació tecnològica en cuina, a la millora dels hàbits alimentaris i a la valoració del patrimoni agroalimentari i gastronòmic. Compta amb el lideratge estratègic del xef Ferran Adrià, l’assessorament executiu en matèria de salut del cardiòleg Valentí Fuster, la complicitat i el suport dels millors cuiners i la col·laboració de destacats científics. Ocupa un modern edifici de fusta i vidre, totalment obert i transparent, amb una cuina de pel·lícula equipada a la última, i organitza quantitat d’activitats per atot tipus de públic i usuaris, inclosos tallers gastronòmics “para los cocinillas”, un altre excusa més per tornar-hi.
A més del recorregut per les seves instal·lacions i l’audiovisual de rigor, participem en un petit taller: “El sentit dels sentits”, on comprovem que tots els sentits participen a la vida del gulafra, i descubrim el cinquè sabor: l’umami, encara que això donaria per un altre post...

Donat que ha sortit el sol, tot i que no arribem al nivell de “màniga curta”, i encara falta una estona pel dinar, fem un vol pel recinte, acabem de fer-nos una idea més clara d’on trepitgem i al final visitem la botiga (efectivament sempre hi ha una botiga), molt bé sortida de productes d’alimentació catalans en general i locals en particular, llibres i artesania. Com era d’esperar sempre se’ns enganxa als dits alguna cosa: un llibre per elaborar melmelades caseres, així que ja tenim feina.

Hora de dinar!! A l’edifici de La Fàbrica hi és el restaurant La Fonda de Sant Benet, on ofereixen plats tradicionals de la cuina catalana en versions més modernes, prenent com a referència la cuina d’Ignasi Domènech, xef manresà pioner de la cuina catalana moderna. Ofereixen un menú tot inclòs per 25 € que, al nostre parer, té una correcta relació qualitat preu.

Tot plegat fa aquesta sortida força recomanable!